Encara em bull la sang de ràbia, quan veig alguna imatge d'aquella revolta, què algú, anomenaria Primavera Valenciana. És curiós, o no, que tots els que vam viure la primavera recordem alguna imatge o història que ens va marcar de tal manera que no podrem esborrar mai de la nostra memòria.
En el meu cas, recorde especialment un moment. En un petit carrer prop de l'ajuntament, on fugint de la policia, ens vam veure envoltats. Em vaig quedar paralitzada, la gent cridava, fugia o s'amagava on podia. Vaig tindre la sort, que una senyora dins d'una tenda de bosses de mà ens va convidar a mi i a un amic, a resguardar-nos allí. El meu amic, parlava amb la senyora. Ens va oferir aigua i lloc on seure. Jo amagada entre bosses darrere l'aparador, aliena a la conversació, vaig veure com la policia entrava al local d'enfront i començava a treure a amics, coneguts i companys a cops de porra. Recorde tindre les galtes mullades i recorre'm un gran sentiment d'impotència. Vaig voler eixir, a ajudar, a cridar a aquells porcs o no sé ben bé a què. La senyora, m'ho va impedir.
Si no hagués segut per la solidaritat d'aquella dona, haguera acabat detinguda, apallissada o amb una bona multa, com molts altres.
Quan vam veure que la policia marxava i al carrer tornava la calma, vam eixir a pressa, per saber com estaven la resta d'amics, sense quasi poder agrair a la dona de la tenda el que havia fet per nosaltres.
Aquella vesprada del 20 de Febrer, em vaig prometre a mi mateixa, que algun dia tornaria a aquella tenda de bosses per donar-li les gràcies per la seua solidaritat. La mateixa dels veïns que van llençar menjar i aigua als estudiants atrapats a Sapadors, de la gent que va omplir València un dia més tard o la de les milers de persones que han participat en el verkami del concert de demà.
