Avui el gran escriptor i pensador, Joan Fuster, hauria fet 89 anys.
No vaig a fer molt llarga aquesta entrada, molts ja el coneixeu com aquell homenot suecà que es va convertir en tot un referent per als valencians durant els anys 60. Jo no el vaig arribar a conèixer, vull dir, quan vaig néixer ell ja havia deixat d'escriure. "I morir deu ser deixar d’escriure" deia. Però he pogut llegir i rellegir la seua obra, cosa que per a mi hauria de fer tot valencià. (Pot ser així, les coses canvien un poc al País Valencià, no?)
I hui la xarxa bull, amb l'etiqueta #Fuster, amb les seues paraules, els seus aforismes plens de saviesa que et fan pensar i fins i tot et trauen un somriure. I és que Fuster no passa de moda, encara que segurament remugaria per tot açò, ja sabeu que ell era molt poc orgullós. O com també deia "No val la pena ser orgullós: cansa molt, això"
Per acabar vos recomane el documental "Ser Joan Fuster" , un recorregut cronològic per la biografia de l'escriptor i assagista valencià. I vos deixe, amb la mítica frase que va dir en aquell discurs a Castelló l'any 1982: "O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai."
Fa només un parell de mesos, vaig complir 18 anys. En les felicitacions tothom hem deia el mateix: ara podràs conduir (si, falta treures el carnet), ara podràs beure (ja, com si no ho haguera fet mai), ves amb compte que ara et podran tancar a la presó (un poquet heavy, no?) ara podràs votar.. (^^) I així va ser, el diumenge passat vaig exercir per primera vegada el dret al vot. Bé, els que em coneixeu, sabreu que per a mi estes eleccions han tingut un sabor agredolç, i no no ho dic per l'onada blava que ha abordat tot l'estat o pel poc democràtic que és el sistema. I és que a vegades has de triar entre el que de veritat penses, i el que és correcte com a filla. Malgrat tot, he de dir que estic contenta. Estic contenta per què Compromís ha aconseguit el primer diputat nacionalista i d'esquerres des de els anys de la República. I també, estic contenta per què encara que no hagués sigut així, m'han emocionat en cada acte de campanya i en cada discurs, i durant estes setmanes la il·lusió ha estat en el meu dia a dia. I també, he de dir, que tot i les crítiques rebudes, jo confie en que Baldo puga representar amb orgull el País Valencià, i els recorde que estem ací de la millor manera possible. Per acabar només donar-vos l'enhorabona a tots els que heu omplit de somriures les urnes electorals. Com va dir Mònica, #marianotremola!
No se a vosaltres, però a vegades quan recorde la meua infantessa, em venen a la ment imatges curioses, com la els diumenges plens d'aventures. Quan el pare ens despertava amb les cançons d'Ovidi, Lluís Llach o en Raimon. També recorde seure tots junts a esmorzar, i preparar-ho tot per marxar a fer alguna escapada per alguna vall o poblet encantador del país. Per a la meua germana i per a mi aquestes escapades eren una mena d'aventura, i més quan començaven les discussions i baralles en el seient de darrere, i els crits de la mare quan deia 'tornarem a casa,eh?', i de sobte el pare ens ficava aquell CD (bé, millor dit casset) que tant ens agradava, d'un tal Paco Muñoz i continuàvem amb l'aventura com si res haguera passat. Però en especial recorde aquella cançó que ens deia..
Que vos passa, que vos passa, que vos passa valencians el nostre País vol viure sense perdre la identitat.
I ara 10 anys més tard, em torna al cap i me'n adone que les coses per ací han canviat ben poc. Feia temps que volia escriure un bloc, no per buscar seguidors, ni per parlar politicament del que ens passa als valencians, que per això necessitaríem uns quants blocs, si no per intentar ordenar les meues idees tant personals com polítiques i a més donar una mena de visió, de com estan les coses ací, al sud. Per això, he de dir primer que em considere una persona amb sort, sóc com diem ací 'de la línia'. I això que vol dir? Doncs, que des de que tinc memòria he estudiat i estudie en valencià. Els meus pares foren dels que apostaren per una educació que ells no van poder tenir. Ells lluitaren per aconseguir que els seus fills estudiaren en la llengua que parlàven a casa i amb els amics, i supose què estaran ben orgullosos de veure com les seues filles dominen perfectament les dues llengües del estat sense cap problema. A més, van lluitar per aconseguir la democràcia al país, per les autonomies de les nacions del estat, i per aconseguir una televisió autonòmica en valencià. I 10 anys més tard ens trobem que el nostre govern de democràtic té ben poc, ens trobem amb un expresident imputat per corrupció, ens trobem en que volen acabar la línia en valencià, i ens trobem en que la televisió que en teoria és la valenciana és la vergonya del país. Per això i moltes altres coses de les que parlaré més avant, continue cantant el 'que vos passa valencians?'
