dijous, 14 de febrer de 2013

Un any de la Primavera Valenciana.

I ara farà un any. Un any, des que milers d'estudiants vam omplir els carrers de València de dignat. Estudiants que vam ser apallissats només per cridar que volíem una educació de qualitat. 
Encara em bull la sang de ràbia, quan veig alguna imatge d'aquella revolta, què algú, anomenaria Primavera Valenciana. És curiós, o no, que tots els que vam viure la primavera recordem alguna imatge o història que ens va marcar de tal manera que no podrem esborrar mai de la nostra memòria.

En el meu cas, recorde especialment un moment. En un petit carrer prop de l'ajuntament, on fugint de la policia, ens vam veure envoltats. Em vaig quedar paralitzada, la gent cridava, fugia o s'amagava on podia. Vaig tindre la sort, que una senyora dins d'una tenda de bosses de mà ens va convidar a mi i a un amic, a resguardar-nos allí. El meu amic, parlava amb la senyora. Ens va oferir aigua i lloc on seure. Jo amagada entre bosses darrere l'aparador, aliena a la conversació, vaig veure com la policia entrava al local d'enfront i començava a treure a amics, coneguts i companys a cops de porra. Recorde tindre les galtes mullades i recorre'm un gran sentiment d'impotència. Vaig voler eixir, a ajudar, a cridar a aquells porcs o no sé ben bé a què. La senyora, m'ho va impedir.
Si no hagués segut per la solidaritat d'aquella dona, haguera acabat detinguda, apallissada o amb una bona multa, com molts altres.
Quan vam veure que la policia marxava i al carrer tornava la calma, vam eixir a pressa, per saber com estaven la resta d'amics, sense quasi poder agrair a la dona de la tenda el que havia fet per nosaltres.

Aquella vesprada del 20 de Febrer, em vaig prometre a mi mateixa, que algun dia tornaria a aquella tenda de bosses per donar-li les gràcies per la seua solidaritat. La mateixa dels veïns que van llençar menjar i aigua als estudiants atrapats a Sapadors, de la gent que va omplir València un dia més tard o la de les milers de persones que han participat en el verkami del concert de demà.



dilluns, 28 de gener de 2013

Símptomes de dos dies sense mòbil.

Primer sents una mena d'alegria per deixar de ser una esclava més del whatssap i poder tindre eixe "morbo" de dir 'No tinc mòbil'. Però, a poc a poc, aquesta alegria es fa amarga. Recordes les parides diverses que tenies al mòbil i t'imagines com el cabró que te l'ha furtat s'està descollonant de tu.
La primera nit és estranya.. d'aquelles que et despertes a mijan nit, i mires la pantalla amb l'esperança que algun noctàmbul s'haja recordat de tu i a més, aprofites per saber l'hora que és . Però no en tens. Cosa que fa que pergues la noció del temps.

L'endemà pilles el tramvia, veus la gent amb els seus fantàstics mòbils, escoltant música i al seu bola, ni un somriure ni un hola, tots mirant les pantalles. Penses, 'putes noves tecnologies'. Però sense adonar-te'n et toques la butxaca de la caçadora, amb l'esperança què màgicament aparega. I així tot el dia, amb paranoies, imaginant que esta sonant la teua cançó preferida dins la teua bossa, cosa que ja has assumit que és impossible.
Tots aquests símptomes et porten, o porten a les teues cames. A anar a la botiga Orange i demanar un duplicat de targeta. La dependenta amb un to xulesc, o tu te'l imagines.. et diu que necessita el DNI de la teua mare, ja que és qui paga les factures.De sobte, s'estenen sobre tu uns instints assassins cap a la criatura xoni que parla. Ja no escoltes. Surts de la botiga maleint aquella nit on vas pillar el pet descomunal que et va portar a la pèrdua del teu estimat HTC.

Arribes a casa, no penses. Simplement entres a la pàgina web de la puta operadora, mires els punts que et queden i et compres el primer mòbil que veus, condemnan-te a 18 mesos més de permanència. I ara al llit, reflexiones si és d'estar molt boja fer demà una hora de tren per demanar el duplicat.. assumeixes que sí, però que te la sua.

diumenge, 13 de gener de 2013

Torna la Primavera Valenciana

El 15 de febrer es compleix el primer aniversari de la Primavera Valenciana, ha passat un any des de que els estudiants del institut Lluís Vives eixiren al carrer per protestar contra les retallades en educació. La delegada del govern, Paula Sánchez de León, va enviar la policia nacional a sufocar aquelles reivindicacions pacífiques. Les xarxes socials bulliren amb una gran quantitat de missatges, denuncies, fotografies i vídeos sobre la brutalitat, i la violència exercida per les forces de seguretat de l'Estat. Aquella batalla campal va desembocar en una gran explosió de solidaritat. I moltíssima gent va acudir al centre de la ciutat per fer costat als estudiants, per no deixar-los sols. Els manifestants s'hi feren forts durant set dies, exclamant, contra la corrupció flamant que ens governa, contra les retallades en ensenyament i sanitat, contra la violència desmesurada de la policia, contra les detencions il·legals de centenars de persones. 

Fem possible, el concert benèfic que tindrà lloc al Palau de Congressos de València el dia 15 de Febrer, es tracta d'un festival benèfic, sense ànim de lucre. Per aconseguir el finançament necessari, per a que la plataforma jurídica Primavera Valenciana puga fer-se càrrec del seguiment de tots els expedients judicials, de les sancions i dels recursos corresponents. Perquè encara hi ha molta lluita per davant, perquè la primavera valenciana tornarà a florir ben prompte. #TornalaPrimaveraValenciana

http://www.verkami.com/projects/4159



dimecres, 9 de gener de 2013

La Gossa.

Bé, ja fa temps que ho van anunciar, però ara que tinc una mica de temps lliure entre apunts i estudi, escric aquestes línies.. 

Si hagués de ficar una espècie de banda sonora a la meua adolescència, triaria alguna cançó de la Gossa Sorda sense cap dubte. Recorde la primera vegada que els vaig escoltar, en un dels molts campaments de música a Ador, on tots cantaven Senyor Pirotècnic i Batiste Ceba. A casa sempre havien ficat música en valencià; Raimon, Lluís Llach, Al Tall.. però, allò era nou i m'encantava! Poc temps després, algú que no recorde em gravaria la maqueta. Els patis de sisè de primaria no serien el mateix sense les seus cançons. El primer concert arribaria poc temps després, al passeig d'Oliva amb només tretze anys i com diu aquella cançó dels Obrint, la innocència a la cara i els somnis als pulmons. Després arribarien molts més. 
Els anys que vaig viure a Madrid, al col·legi em taxaven de 'la rara' per ficar-me els auriculars i transportar-me a la terreta amb el so de la dolçaina i aquelles lletres reivindicatives. 
La Gossa ha segut més que un grup de música per a mi, les vesprades al Casal d'Oliva amb les primeres cassalles i algun que altre cigarret, els concerts no els puc comptar amb els dits de la mà. Els meus pares em deien; però no et canses mai de veure'ls? però no ho entenien, cada un tenia una història diferent i eren com petites aventures arreu del país. Qui no ha estat mai abraçat a una persona especial mentre sonava Camals Mullats o L'Última Volta? Fins hi tot, em va fer moltíssima il·lusió veure'ls a l'Aste Nagusia de Bilbo. 
Ara amb quasi vint anys, continuen encantant-me. Espere que després d'aquest any de descans tornen amb les mateixes ganes de sempre. 
Gràcies Gossa Sorda per aquests anys de lluita, somnis i bona música. :)







divendres, 9 de novembre de 2012

Violència

Aquest matí, els diàries publicaven una notícia que ha commocionat les xarxes socials i ha saquejat més i més la indignació de la gent. El titular era aquest: 


Ja es bastant greu i trist de per si, però més si tenim en compte que és la segona mort vinculada a un desnonament que es produeix en les últimes setmanes. Crec que no fa falta senyalar els culpables d'aquests fets, tots sabem encara que no ho vulguem veure qui son. Un sistema que ens tracta com esclaus i ens fa cada cop més vulnerables. I després nosaltres som els 'violents', només per eixir al carrer a cridar contra aquest tipus d'injustícies, quan notícies com aquesta si que son VIOLÈNCIA.


 

dilluns, 3 de setembre de 2012

Gràcies.

Gràcies papa, per fer-me entendre que la vida pot ser dura però que també et regala moments meravellosos.

Menorca 1985

"L'hivern de 1985 va ser molt dur, no només pel fred que va fer aquest any a Menorca sinó per se'm va enfonsar la vida i pensava que ja no tenia cap futur. Com d'enganyatsestem moltes vegades, Només cal deixar que passe el temps i sempre torna a arribar la primavera. A Menorca vaig viure en una comuna on fèiem pa, formatge i més tasques agrícoles, també hi havien set vaques i dos cavalls. A més vaig estar vivint en una casa incrustada a la roca del barranc de l'Algendar que desemboca a Cala Galdana. I que és un dels llocs més bonics de l'illa. El 2004 vaig tornar a Menorca i amb temor, no se perquè vaig voler tornar a recórrer aquella casa i aquella terra, ja no quedava res de la Comuna. Després de tants anys encara done les gràcies als que vivien allà i van compartir amb mi aquests dies tan durs i meravellosos"

dimarts, 3 d’abril de 2012

Diumenge de matí.

Diumenge de matí, d'aquests sense ressaca. Observes aquella bicicleta vermella que semblava oblidada. I en poc temps et trobes passejant entre tarongers i sèquies, gaudint del bell paissatge de la terra. Tot seguit, t'atures a aquell lloc apartat de 'la mar', amb només la companyia d'un bon llibre i un timid sol de primavera. El soroll de les fulles al passar es mescla amb el de les ones.. És de sobte, quan te'n adones de que no hi ha res com estar a casa.