Si hagués de ficar una espècie de banda sonora a la meua adolescència, triaria alguna cançó de la Gossa Sorda sense cap dubte. Recorde la primera vegada que els vaig escoltar, en un dels molts campaments de música a Ador, on tots cantaven Senyor Pirotècnic i Batiste Ceba. A casa sempre havien ficat música en valencià; Raimon, Lluís Llach, Al Tall.. però, allò era nou i m'encantava! Poc temps després, algú que no recorde em gravaria la maqueta. Els patis de sisè de primaria no serien el mateix sense les seus cançons. El primer concert arribaria poc temps després, al passeig d'Oliva amb només tretze anys i com diu aquella cançó dels Obrint, la innocència a la cara i els somnis als pulmons. Després arribarien molts més. Els anys que vaig viure a Madrid, al col·legi em taxaven de 'la rara' per ficar-me els auriculars i transportar-me a la terreta amb el so de la dolçaina i aquelles lletres reivindicatives.
La Gossa ha segut més que un grup de música per a mi, les vesprades al Casal d'Oliva amb les primeres cassalles i algun que altre cigarret, els concerts no els puc comptar amb els dits de la mà. Els meus pares em deien; però no et canses mai de veure'ls? però no ho entenien, cada un tenia una història diferent i eren com petites aventures arreu del país. Qui no ha estat mai abraçat a una persona especial mentre sonava Camals Mullats o L'Última Volta? Fins hi tot, em va fer moltíssima il·lusió veure'ls a l'Aste Nagusia de Bilbo.
Ara amb quasi vint anys, continuen encantant-me. Espere que després d'aquest any de descans tornen amb les mateixes ganes de sempre.
Gràcies Gossa Sorda per aquests anys de lluita, somnis i bona música. :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada