La Gossa.

Bé, ja fa temps que ho van anunciar, però ara que tinc una mica de temps lliure entre apunts i estudi, escric aquestes línies.. 

Si hagués de ficar una espècie de banda sonora a la meua adolescència, triaria alguna cançó de la Gossa Sorda sense cap dubte. Recorde la primera vegada que els vaig escoltar, en un dels molts campaments de música a Ador, on tots cantaven Senyor Pirotècnic i Batiste Ceba. A casa sempre havien ficat música en valencià; Raimon, Lluís Llach, Al Tall.. però, allò era nou i m'encantava! Poc temps després, algú que no recorde em gravaria la maqueta. Els patis de sisè de primaria no serien el mateix sense les seus cançons. El primer concert arribaria poc temps després, al passeig d'Oliva amb només tretze anys i com diu aquella cançó dels Obrint, la innocència a la cara i els somnis als pulmons. Després arribarien molts més. Els anys que vaig viure a Madrid, al col·legi em taxaven de 'la rara' per ficar-me els auriculars i transportar-me a la terreta amb el so de la dolçaina i aquelles lletres reivindicatives. 
La Gossa ha segut més que un grup de música per a mi, les vesprades al Casal d'Oliva amb les primeres cassalles i algun que altre cigarret, els concerts no els puc comptar amb els dits de la mà. Els meus pares em deien; però no et canses mai de veure'ls? però no ho entenien, cada un tenia una història diferent i eren com petites aventures arreu del país. Qui no ha estat mai abraçat a una persona especial mentre sonava Camals Mullats o L'Última Volta? Fins hi tot, em va fer moltíssima il·lusió veure'ls a l'Aste Nagusia de Bilbo. 
Ara amb quasi vint anys, continuen encantant-me. Espere que després d'aquest any de descans tornen amb les mateixes ganes de sempre. 
Gràcies Gossa Sorda per aquests anys de lluita, somnis i bona música. :)

Gràcies.

Gràcies papa, per fer-me entendre que la vida pot ser dura però que també et regala moments meravellosos.

Menorca 1985

"L'hivern de 1985 va ser molt dur, no només pel fred que va fer aquest any a Menorca sinó per se'm va enfonsar la vida i pensava que ja no tenia cap futur. Com d'enganyatsestem moltes vegades, Només cal deixar que passe el temps i sempre torna a arribar la primavera. A Menorca vaig viure en una comuna on fèiem pa, formatge i més tasques agrícoles, també hi havien set vaques i dos cavalls. A més vaig estar vivint en una casa incrustada a la roca del barranc de l'Algendar que desemboca a Cala Galdana. I que és un dels llocs més bonics de l'illa. El 2004 vaig tornar a Menorca i amb temor, no se perquè vaig voler tornar a recórrer aquella casa i aquella terra, ja no quedava res de la Comuna. Després de tants anys encara done les gràcies als que vivien allà i van compartir amb mi aquests dies tan durs i meravellosos"

Diumenge de matí.

Diumenge de matí, d'aquests sense ressaca. Observes aquella bicicleta vermella que semblava oblidada. I en poc temps et trobes passejant entre tarongers i sèquies, gaudint del bell paissatge de la terra. Tot seguit, t'atures a aquell lloc apartat de 'la mar', amb només la companyia d'un bon llibre i un timid sol de primavera. El soroll de les fulles al passar es mescla amb el de les ones.. És de sobte, quan te'n adones de que no hi ha res com estar a casa. 

La vida és bonica, però complicada.

Fa un parell de dies una bona amiga em va convidar a veure una d'aquestes pel·licules massa 'pasteloses' per al meu gust. 'Todos los dias de mi vida' es deia. 
Tot i això, aquesta pel·licula em va sorprendre, per una mena de reflexió que fa de la vida. I que pot ser és la que més s'ajusta al moment en que em trobe.

Doncs bé, aquesta reflexió deia algo així com que cada moment i cada persona que passa per davant teu compta i és això el que et fa a tu mateix i et fa ser com ets o pot ser et fa canviar en un moment determinat.

La veritat és que en mig d'aquell sala arrebossada d'adolescents amb les hormones disparades em vaig emocionar, i no fou per la situació de coma de la protagonista ni perquè òbviament no existiren homes com aquell de la pantalla. Si no perquè crec que en el meu cas és totalment cert. Hi ha moments en la vida que et canvien, t'afecten de tal manera que ja no et deixen pensar en quelcom més i de sobte et trobes en que ja no pots ser tu mateixa, en que els teus amics es preocupen perquè sembles 'massa trista' i en que per molt que vullgues ser la d'abans no pots fer res per canviar això. Malgrat tot, no crec que tot açò siga negatiu, sempre he pensat que de tot s'apren i espere que aquesta vegada també siga així.