Torna la Primavera Valenciana

El 15 de febrer es compleix el primer aniversari de la Primavera Valenciana, ha passat un any des de que els estudiants del institut Lluís Vives eixiren al carrer per protestar contra les retallades en educació. La delegada del govern, Paula Sánchez de León, va enviar la policia nacional a sufocar aquelles reivindicacions pacífiques. Les xarxes socials bulliren amb una gran quantitat de missatges, denuncies, fotografies i vídeos sobre la brutalitat, i la violència exercida per les forces de seguretat de l'Estat. Aquella batalla campal va desembocar en una gran explosió de solidaritat. I moltíssima gent va acudir al centre de la ciutat per fer costat als estudiants, per no deixar-los sols. Els manifestants s'hi feren forts durant set dies, exclamant, contra la corrupció flamant que ens governa, contra les retallades en ensenyament i sanitat, contra la violència desmesurada de la policia, contra les detencions il·legals de centenars de persones. 

Fem possible, el concert benèfic que tindrà lloc al Palau de Congressos de València el dia 15 de Febrer, es tracta d'un festival benèfic, sense ànim de lucre. Per aconseguir el finançament necessari, per a que la plataforma jurídica Primavera Valenciana puga fer-se càrrec del seguiment de tots els expedients judicials, de les sancions i dels recursos corresponents. Perquè encara hi ha molta lluita per davant, perquè la primavera valenciana tornarà a florir ben prompte. #TornalaPrimaveraValenciana

http://www.verkami.com/projects/4159

La Gossa.

Bé, ja fa temps que ho van anunciar, però ara que tinc una mica de temps lliure entre apunts i estudi, escric aquestes línies.. 

Si hagués de ficar una espècie de banda sonora a la meua adolescència, triaria alguna cançó de la Gossa Sorda sense cap dubte. Recorde la primera vegada que els vaig escoltar, en un dels molts campaments de música a Ador, on tots cantaven Senyor Pirotècnic i Batiste Ceba. A casa sempre havien ficat música en valencià; Raimon, Lluís Llach, Al Tall.. però, allò era nou i m'encantava! Poc temps després, algú que no recorde em gravaria la maqueta. Els patis de sisè de primaria no serien el mateix sense les seus cançons. El primer concert arribaria poc temps després, al passeig d'Oliva amb només tretze anys i com diu aquella cançó dels Obrint, la innocència a la cara i els somnis als pulmons. Després arribarien molts més. Els anys que vaig viure a Madrid, al col·legi em taxaven de 'la rara' per ficar-me els auriculars i transportar-me a la terreta amb el so de la dolçaina i aquelles lletres reivindicatives. 
La Gossa ha segut més que un grup de música per a mi, les vesprades al Casal d'Oliva amb les primeres cassalles i algun que altre cigarret, els concerts no els puc comptar amb els dits de la mà. Els meus pares em deien; però no et canses mai de veure'ls? però no ho entenien, cada un tenia una història diferent i eren com petites aventures arreu del país. Qui no ha estat mai abraçat a una persona especial mentre sonava Camals Mullats o L'Última Volta? Fins hi tot, em va fer moltíssima il·lusió veure'ls a l'Aste Nagusia de Bilbo. 
Ara amb quasi vint anys, continuen encantant-me. Espere que després d'aquest any de descans tornen amb les mateixes ganes de sempre. 
Gràcies Gossa Sorda per aquests anys de lluita, somnis i bona música. :)

Violència

Aquest matí, els diàries publicaven una notícia que ha commocionat les xarxes socials i ha saquejat més i més la indignació de la gent. El titular era aquest: 

Una mujer se suicida en Barakaldo cuando iba a ser desahuciada

Ja es bastant greu i trist de per si, però més si tenim en compte que és la segona mort vinculada a un desnonament que es produeix en les últimes setmanes. Crec que no fa falta senyalar els culpables d'aquests fets, tots sabem encara que no ho vulguem veure qui son. Un sistema que ens tracta com esclaus i ens fa cada cop més vulnerables. I després nosaltres som els 'violents', només per eixir al carrer a cridar contra aquest tipus d'injustícies, quan notícies com aquesta si que son VIOLÈNCIA.

 

Gràcies.

Gràcies papa, per fer-me entendre que la vida pot ser dura però que també et regala moments meravellosos.

Menorca 1985

"L'hivern de 1985 va ser molt dur, no només pel fred que va fer aquest any a Menorca sinó per se'm va enfonsar la vida i pensava que ja no tenia cap futur. Com d'enganyatsestem moltes vegades, Només cal deixar que passe el temps i sempre torna a arribar la primavera. A Menorca vaig viure en una comuna on fèiem pa, formatge i més tasques agrícoles, també hi havien set vaques i dos cavalls. A més vaig estar vivint en una casa incrustada a la roca del barranc de l'Algendar que desemboca a Cala Galdana. I que és un dels llocs més bonics de l'illa. El 2004 vaig tornar a Menorca i amb temor, no se perquè vaig voler tornar a recórrer aquella casa i aquella terra, ja no quedava res de la Comuna. Després de tants anys encara done les gràcies als que vivien allà i van compartir amb mi aquests dies tan durs i meravellosos"

Diumenge de matí.

Diumenge de matí, d'aquests sense ressaca. Observes aquella bicicleta vermella que semblava oblidada. I en poc temps et trobes passejant entre tarongers i sèquies, gaudint del bell paissatge de la terra. Tot seguit, t'atures a aquell lloc apartat de 'la mar', amb només la companyia d'un bon llibre i un timid sol de primavera. El soroll de les fulles al passar es mescla amb el de les ones.. És de sobte, quan te'n adones de que no hi ha res com estar a casa. 

La vida és bonica, però complicada.

Fa un parell de dies una bona amiga em va convidar a veure una d'aquestes pel·licules massa 'pasteloses' per al meu gust. 'Todos los dias de mi vida' es deia. 
Tot i això, aquesta pel·licula em va sorprendre, per una mena de reflexió que fa de la vida. I que pot ser és la que més s'ajusta al moment en que em trobe.

Doncs bé, aquesta reflexió deia algo així com que cada moment i cada persona que passa per davant teu compta i és això el que et fa a tu mateix i et fa ser com ets o pot ser et fa canviar en un moment determinat.

La veritat és que en mig d'aquell sala arrebossada d'adolescents amb les hormones disparades em vaig emocionar, i no fou per la situació de coma de la protagonista ni perquè òbviament no existiren homes com aquell de la pantalla. Si no perquè crec que en el meu cas és totalment cert. Hi ha moments en la vida que et canvien, t'afecten de tal manera que ja no et deixen pensar en quelcom més i de sobte et trobes en que ja no pots ser tu mateixa, en que els teus amics es preocupen perquè sembles 'massa trista' i en que per molt que vullgues ser la d'abans no pots fer res per canviar això. Malgrat tot, no crec que tot açò siga negatiu, sempre he pensat que de tot s'apren i espere que aquesta vegada també siga així.

A guanyar diners, on estan, on estan?

Diga el que diga el jurat 'popular' Camps i Costa son culpables. No només pel cas dels vestits, ja que això és la punta del iceberg, si no per haver portat al País Valencià a la situació en la que estem. Només cal llegir el diari o ficar les noticies de qualsevol canal televisiu, per adonar-se'n que la 'comunitat'  protagonitza gran part de les noticies. 
Som la vergonya de l'estat, i Camps d'això si que n'és culpable. Ell i els seus amiguitos del alma han saquejat i arruïnat el País Valencià, fins al punt que ara intenten arreglar-ho retallant en el que hauria de ser el més important: sanitat i educació. 
Estem pagant les conseqüències d'una política de malbaratament i 'grandes eventos', mentre uns s'han forrat durant aquests anys altres han d'enviar als seus fills a col·legis on no hi ha llum o calefacció. Així, la vergonya, la indignació i la ràbia haurien d'estar presents en gran part de la població valenciana, però un jurat 'popular' que no passaria un examen d'ESO ha absolt el nostre expresident. Aquell mateix que deia ser el president més recolzat de totes les democràcies occidentals. 
Per acabar només afegir, on estan els diners senyor Camps?